Creació, música i espai sonor.
Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs
Creació: Íntims Produccions, David Climent, Clara Aguilar, Marc Salicrú, Joan Ros, Rita Molina i Albert Baldomà
Dramatúrgia i direcció: David Climent i Marc Cartanyà
Repartiment: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Sandra Pujol i Oriol Tosquella
Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú
Música i espai sonor: Clara Aguilar
Vestuari: Joan Ros
Veu: Rita Molina
Producció executiva: Albert Baldomà
Comunicació: Codea Studio
Agraïments: Florian Schartner
Una producció d’Íntims Produccions amb el suport de la Sala Beckett, el Teatre de l’Escorxador de Lleida, el Teatre Foment de Juneda i el Teatre de la Unió d’Alpicat.
Tot s’acaba. Tot fa un pet. Nosaltres som un gran pet universal. I què hem de fer-hi?
Hi ha una gran evidència. Totxs la veiem. Ara bé, cap de nosaltres sap com ficar-s’hi, com girar-s’hi, com fer-li front. Fa molta por, eh? Fa una por tremenda. És impossible, és impossible, és impossible fer-hi alguna cosa. Com podríem fer alguna cosa? Quina cosa podríem fer possible?
Quietxs, quietxs, totxs quietxs. Esperem una tempesta, un llamp, un tro. Esperem que baixi lo Cristo gros i ho vegi. Una veu que digui. Una veu! Una veu que digui! Una veu que digui i un cos que faci. I nosaltres els oients, que s’hi llencen, què fan? Què fan, què fan, què fan! Una gran màscara de núvols nocturns, amb dents d’estrelles i ulls d’estrelles, i nas de remolí d’estrelles. Una veu que diu i un cos que fa, sí. Un cos que… s’atura, reflexiona i s’hi queda. Pensa què fer. Ens en sortirem si pensem. El pensament està col·lapsat, però ens en sortirem si pensem.
Tot s’acaba. Tot fa un pet. Nosaltres som un gran pet universal. I què hem de fer-hi?
Tot s’acaba. Mentiders! No s’acaba; acaba de començar! No estem morts i sí que estem vius! Morts, morts, morts. Tan morts ens veiem, que ja ho estem, si no hi fem res. Vius! Els últims moments de vida! La vida que travessa la vida mateixa, quan reconeix que la vida fuig. La mosca que creua l’habitació per posar-se a la punta del nas de qui serà cadàver d’aquí unes hores. Aquesta mosca som nosaltres, la mosca de la vida que assenyala la mort. La mosca negra i pudent que assenyala el femer, la merda, que hi menja, que s’hi rebolca, que hi troba noves energies per fer de mosca uns dies més. Una moscota negra i verda, grossa, que vola i vola i no deixa dormir.